(...continuem)
Anem pel segon capítol:
2. Rèquiem
Com deia, a Denfert-Rochereau, vam deixar el RER per anar a agafar el metro, línia 4. Curiosament, a l'andana del metro el Paco es va trobar el seu
capo a l'Ecole, el Prof. Truskinoski, Truski pels amics. No deixa de ser curiós, una ciutat de més de 2 milions d'habitants, amb unes rodalies que n'hi afageixes uns 8 més, i et fots a trobar el teu jefe a l'andana del metro, mala sort, tot i que va semblar un tio agradaba. No va fer falta dir-li res perquè sabés on anàvem.
Pujats al tren, amb 300000 persones més, ens dirigim a Odéon. A algú potser li sona que això deu estar relacionat amb un teatre. Ve-t'ho que en sortir del metro a Bd. Saint Germain sentim una música a tota pastilla, que el Paco i la Montse van identificar ràpidament com el
Rèquiem de Mozart; jo me'ls vaig creure cegament, tot i que més tard es va sentir el
Dies Irae i ja ho vaig tenir més clar. Què passava? Un concert al mig del carrer? El teatre que s'han deixat la porta oberta? No! Es tractava d'una manifestació en contra de l'estrena de
Da Vinci Code (nota: curiosament, en aquest país tan tolerant amb les altres llengües, no han traduit aquest títol). Hi havia una penya de gent, jove sobretot, repartint octavilles titulades "Da Vinci Code ou la désinformation au grand écran". La idea seria que la coneguda revista no és sino "un
ultratge a tots els cristians d'ahir i d'avui que han mort per defensar la veritat dels evangelis" (la negreta a l'original); unes desenes de persones rodejades per un nombre no massa inferior de policíes.
Personalment, no trobo malament aquest moviment de protesta, cadascú té dret a defensar civilitzadament les seves idees. La resposta a aquest tipus de crítiques sol ser que es tracta d'una simple novel.la, a què bé tanta polèmica, on està el dret d'expressió i tot això. Què voleu que us digui, quan hagin fet una pel.li sobre "Els versicles satànics" que m'ho tornin a vendre. Al món occidental, estem tots acostumats a criticar la religió catòlica, diguem que no hi ha "tradició" que aquesta es queixi. Potser ja està bé que ho facin, tot i que no crec que tinguin el mateix èxit que altres. Si a Dinamarca van acomiadar un director de diari per haver publicat les caricatures de Mahoma, li prohibiran l'entrada al director, productor i actors d'aquesta pel.lícula?
3. Expulsió del Paradís
Bé, això se n'anava una mica del tema central, però venia a col.lació comentar-ho. Seguim ara la narració principal. Hem arribat a Bd. Saint Germain. L'objectiu és arribar a la Maison de la Catalogne, on esperem poder veure el partit en un ambient culer. Però el partit ja haurà començat, trobarem lloc?
Creuem, i ens acostem al carreró on es troba. La M.C. està ben bé fotuda en un lloc per no ser trobada, però ens acostem. Veiem gent "treajeada" i un senyal que diu "el carrer tal [on està la M.C.] està avui tancat en motiu de la final de la Champions League". Què vol dir això? Doncs ho descobrim ràpidament: per accedir a la M.C. cal una
invitació. Ho comprovem ràpidament quan se'ns colen unes noies que de catalanes res de res --de culers, probablement tampoc--, i nosaltres quedem agradablement fora.
Naturalment, diverses preguntes ens vénen al cap:
- Per què cal una entrada per accedir a un carrer públic?
- Qui dóna aquesta entrada? Tant la Montse com jo hem mirat la web de la M.C., que no deia res del fet que fos possible veure-hi el partit, encara menys que fos necessari tenir una "invitació".
- A qui es donen aquestes invitacions? Dit d'altra manera: de qui cal ser amic, o a quin partit cal "sostenir econòmicament" per gaudir d'aquest privilegi?
Podríem seguir per aquesta línia, però decidim marxar abans d'emprenyar-nos més, i mirar de trobar un lloc on siguem benvinguts per veure el partit.
4. Vagareix pels inferns
Són passades les 21h, però confiem en la nostra sort i el fet que la zona de St. Germain està plena de cafès per trobar un bon lloc. Lamentablement, a una gran majoria de parisins i turistes, el futbol els importa poc, així que no és fàcil trobar una tele on donin el partit, i allà on n'hi ha una, hi ha gairebé sempre una multitud. Anem passant cafès i pubs, sempre amb resultats similars. Passem per un pub de disseny on la gent sembla passar de la tele, però és que només ensenya una mena d'imatges al.lucinògenes (estil Güindous Media Pleier), res de futbol. Una altra tele destesa, aquesta en una gelateria, ensenyant productes refrescant. Ens plantegem tirar-li els
tejos a la dependenta, a veure si canvia el canal, però ho deixem córrer.
Ens comença a envair el pessimisme quan veiem una Guinness enorme dalt d'una porta, deu indicar un
pub, i efectivament està a petar de gent. Un crit
Gooooooal!, i tots salten. Merda!, acaba de marcar l'Arsenal. Comencem a donar sentit premonitori a l'audició del
Rèquiem...
5. Il·luminació pakistano-italianaAixò era el minut 36 de joc, queda poc per la mitja part i meditem anar a explorar una altra zona de París amb l'esperança de trobar algun bar menys concorregut. Per fer-ho, retornem cap a la zona anti-Da-Vinci, i decidim d'acostar-nos a un
Starbucks que hi ha, per si per casualitat té tele. Passem pel costat d'un
fast-food regentat per un parell de pakistanesos amb menjars típics de la seva terra: pizza, pasta, entrepans de formatge i pernil. I una tele al fons del local! S'hi veu gespa, i una colla de tios corrent darrera una pilota. Però si el local està gairebé buit... Com és possible? Evidentment, a aquestes alcades del vespres en és igual, tirem endins i ens apropiem d'una taula amb bona perspectiva.
6. Pizza, calor i gols
Agafada la posició, i sabent que no queda gaire per la mitja part, anem a veure quina delícia ens acompanyarà en el patiment. "Diuen que els nervis treuen la gana, però ja veurà com
Bimbo li entra sol." Algú més recorda aquest mític anunci que donaven a la mitja part a les retransmissions del Puyal ja fa uns anyets?
Sigui com sigui, aquí el Bimbo no el busquis, pizza i tira milles. Mentre demanavem hem observat que començava a ploure. Així, haver trobar aquest local es revela com un senyal de fortuna triple: podem veure el partit, menjar i no mullar-nos. Potser la sort està canviant? Potser el
Requiem no anava pel Barça sino per l'Arsenal? Caldrà esperar 45 minuts per saber-ho...
Abans de començar la segona part, nosaltres ja hem entrat en calor. El local és fons i estret i, encara que no tenen forn per les pizzes, sí que tenen una cosa per calentar-ne els trossos tallats, i la calor s'acumula al nostre sector. A més, el ventilador de sobre els nostres caps no funciona, cosa que aprofitem per maleir aquest poble i el seu costum d'ignorar l'augment de temperatura quan s'acosta l'estiu.
Els minuts van passant, i la veritat és que anem xerrant sense donar massa importància a la pantalleta. La pluja al camp sembla insistent --gairebé tant com la calda aquí--, i ens preguntem si ens afavorirà a nosaltres, ja que l'entrenador és holandès, o als Gunners, que hi han d'estar més acostumats.
De sobte, ep! una
bimba que entra a la xarxa, és gol del Barça! Qui ha estat? Com ha anat això? A quin minut estem?
Gol de l'Eto'o, com no, a passada del Larsson. Minut 76, encara pot passar de tot. S'enceta una discussió sobre si amb empat hi ha pròrroga, gol d'or, gol de plata, i campi qui pugui. El debat és encès, amb aguts arguments de totes bandes, quan una jugada per la banda ens treu de les nostres cabòries. Una nova passada en profunditat del Larsson --i s'ha estat mitja temporada sense jugar!--, i
un que la fot
cap a barraca. Ostres, guanyem! Qui ha estat? Una multitud blaugrana se li tira a sobre i ens impedeix reconèixer-lo. Sent una jugada per l'extrem dret podria ser el Giuly, ja veig totes les portades dels diaris frantxutis demà glorificant-lo. Però no, ha estat el
Belletti, han passat només 5 minuts de l'altre gol; això ha de ser un cop psicològic pels anglesos.
Això ja està fet, però al local aquest no s'immuta ningú. Hi ha tres tios més mirant la tele, però no sembla que reaccionin de cap manera al gol. Si no són del Barça ni de l'Arsenal, què deuen fer allà? Ves a saber. Amb això, el partit s'acaba, i mentre la tele es dedica a un seguiment detallat de l'heroi del partit --Giuly, naturalment, s'ha de notar que el realitzador és francès--, decidim abandonar la sauna i anar a prendre la fresca, a veure si trobar algun altre culer perdut per St. Germain.
7. Nou vagareig i Trencament de la Comunitat
Sortim doncs del nostre refugi pakistaní i ens dirigim cap a Saint Michel, és un lloc de trobada de gent, i podrem agafar-hi el tren cap a on ens sembli que pot anar la gent. De moment no ens creuem cap culer, només anglesos que deuen sortir dels pubs que havíem vist abarrotats. Millor amagar la senyera fins que no ens veiem millor ambientats. A la font de
Saint Michel es va reunint gent, però sobretot servidors de Sa Majestat, també hi ha una certa quantitat de policies, que de moment no han d'actuar ja que l'alcohol no ha corregut en excés.
La cosa no s'acaba d'animar, i pensem que la
gent blaugrana no anirà a Saint Michel (qui n'ha sentit a parlar sense haver estat a París?), així que dedicim desplaçar-nos cap a un lloc més emblemàtic, la Tour Eiffel. En baixar al tren, però, la Montse decideix deixar-nos. Són passades les onze hi ha d'anar fins a Orsay, demà té una
manip important i li cal dormir. La Comunitat Científica Culer es divideix físicament en aquest punt, si bé continua unida d'esperit.
8. Festa?
Agafem el RER C cap a la Tour, i hi arribem al cap d'uns minuts. Es percep un cert flux de gent amb samarretes del Barça que segueix la mateixa trajectòria, sembla que hem encertat el pensament del col·lectiu culer.
Arribem a sota la Tour cap a les 23.30, no hi ha massa gent, potser una vintena de persones que no es decideixen a cridar massa. La il·luminació de la Tour a la nit pot resultat intimidadora, o potser és la presència d'unes quantes furgonetes dels antidisturbis. O potser és que simplement els catalans som uns
rajats i no sabem esbojarrar-nos en públic.
Nosaltres evidentment, no serem els primers, però sí que ens fem unes fotos "per la posteritat":
El Paco i la Toñi amb la Senyera
Del Barça i amb la Senyera sota la Tour Eiffel
Mica en mica va arribant gent. Tothom fa el mateix: agafa el mòbil i truca a casa "Sóc a la Torre Ifel". Es van fent grupets, però ningú es llança a cantar l'himne ni res. Com que no coneixen els catalans, a les pantalles lluminoses de la Torre Eiffel han posat un missatge per apaivagar els ànims "Pas de drapeaux". Que no volen
dropos?
També està traduit a l'anglès "No flags on the monument". I fins i tot en castellà, més o menys:
No banderillas. Ja està, el tòpic dels toreros, sí és que aquesta gent tenen una visió del món molt estereotipada...
Una bengala anima momentàniament l'ambient, però s'apaga i tothom torna a l'estat de mínima excitació i enganxament al mòbil. Fa dues hores que s'ha acabat el partit i aquí no sembla que hagi arribat ningú d'allà. Per fi apareixen tres tios amb un megàfon, aquests segurs que hi eren, però són un cas aïllat, ningú més fa xerinola, i acabem decidint d'anar tornant.
9. Vagareig metril final
Són les 0.15 i els trens circulen fins les 0.30, així que si volem agafar l'últim que ens porti a Cité U. haurem d'anar tirant. En va, en arribar a l'entrada del RER un negre de dos metres, amb un pastor alemany de tamany també considerable ens dius que està tancat, per anar a Chatelet (on volíem agafar l'altre tren cap a Cité U.) ens envia al metro "cap allà". En fi, no som els únics, així que anem seguint els de davant, a veure si ells coneixen l'entrada.
La trobem sota un pont del Sena, és la línia 6, que no ens porta pas a Chatelet, però podrem fer transbord a Denfert Rochereau novament. A l'andana, uns de l'altre costat ens saluden en català amb un
Visca el Barça!. Em pregunto innocentment com hauran sabut que som culers, i el Paco demostra la seva perspicàcia fent-me notar que això de dur una senyera com a capa pot ser revelador. A aquestes hores, un ja no està per gaire coses.
El metro apareix i comencem a tirar. Tenim unes quantes parades, així que no sabem si, en arribar a Denfert trobarem metro o un altre tio amb gos que ens convidarà a agafar l'autobús nocturn. Som afortunats novament, la línia 4 encara està en marxa i arribem a Porte d'Orleans. D'aquí a la meva maison no hi ha ni 10 minuts, una mica més pel Paco i la Toñi.
A la una passada, cada ovella al seu corral i
el Barça en el de tots (
enllaç recomanat).
C'est fini.
NB: Posteriorment vam saber que:
- Hi havia hagut un merder de ca l'ample al RER B (el que passava pel Stade de France). La Montse es va esperar una hora per agafar el seu tren, així que nosaltres encara vam ser afortunats de ser desviats cap al metro.
- Potser més rellevant (o potser no): l'Arsenal havia jugat amb 10 des del minut 20 de joc. Un petit detall que la nostra atenció extrema a la retransmissió no ens havia permès copsar...
Me'n vaig a fer el sopar. Bona nit!
